Cèlia Cerezo: «Cal més diversitat temàtica en la comunitat valentúber»

Sergi Moyano (@sergimoyano_)

«Les xarxes socials són protagonistes en el periodisme que es fa hui en dia»

Cèlia Cerezo (la Pobla de Vallbona, Camp de Túria, 1994) és periodista. Graduada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el 14 de juny de 2019 finalitzà la seua etapa a l’equip del Territori Sonor, un dels programes de referència de la ràdio pública valenciana, fins a eixa data, conduït per Amàlia Garrigós. Abans, ha fet pràctiques en l’emissora catalana RAC 1. S’ha format principalment en la Revista Tresdeu, mitjà digital de l’àmbit cultural i musical en valencià. Ha tingut l’oportunitat de gaudir d’una beca d’investigadora en la Universitat de València per a elaborar una base de dades de mitjans de comunicació valencians, després de quedar finalista en els Premis predoctorals de la Revista Dígitos (UV). També ha dirigit i guionitzat un documental sobre la Guerra Civil a Oliva, ‘Els camins de la memòria’. Ara comença una nova etapa laboral en la televisió local, però té algunes idees, relacionades amb la ràdio, que li agradaria posar en marxa, per a no desconnectar de la xarxa valenciana. Parlem amb ella sobre comunicació, xarxes socials i YouTube.

 

-Quina importància tenen les xarxes socials per a una periodista?

La relació entre el periodisme i les xarxes socials trobe que és directa, fins i tot, diria que la primera s’ha convertit en dependent de la segona. El periodisme és comunicar què passa al món i, ara com ara, els periodistes i els mitjans de comunicació ens veiem obligats a passar per canals com Twitter, Facebook i Instagram perquè els nostres articles i peces arriben a l’audiència/lectors i viceversa. Des que comencem la carrera ens pregonen la importància de les xarxes socials i d’internet per als professionals de la comunicació. I és cert. Fins i tot, arribem a fer seminaris on debatem sobre com ens està afectant negativament pel que fa a la situació laboral del periodista: gratuïtat del producte informatiu, sobreoferta de mitjans, fragmentació del mercat publicitari (per tant, menys ingressos per publicitat); dificultat per captar subscriptors en una cultura poc llegida… Factors que, al remat, aboquen el sector a la crisi i a la precarietat. No obstant això, les xarxes ens faciliten crear la nostra marca professional i personal; i, dos, són l’eina amb la qual convivim en el món laboral i amb la qual els mitjans fan arribar els seus productes informatius. Hem de saber fer servir les xarxes socials perquè, en l’actualitat, vages on vages, et demanen un mínim de competències digitals. Més enllà de redactar la notícia o editar so i vídeo, has de saber com fer arribar eixes peces a la gent a través del mateix web on publiques, així com a través de les xarxes socials. A més a més, trobe que el periodista que isca hui d’una facultat, ha de tindre un coneixement, ja no bàsic, sinó que una miqueta més avançat i professional, o, tal volta, buscar una formació complementària que l’ajude a especialitzar-se o formar-se en este camp.  

«Les xarxes ens faciliten crear la nostra marca professional i personal; són l’eina amb la qual convivim en el món laboral i amb la qual els mitjans fan arribar els seus productes informatius»

Fa temps vaig donar-li una ullada a un article del periodista Salvador Enguix, de l’edició valenciana de La Vanguardia, en què deia precisament això, que les xarxes servien, ara per ara, per apropar les peces periodístiques als lectors i per ajudar a crear la marca personal del periodista. En l’article també deia que un percentatge molt alt del tràfic que reben els mitjans digitals en els seus web provenen dels clics als enllaços publicats en les xarxes socials, sobretot a Twitter i Facebook. M’agradaria aprofitar per a plantejar una crítica a les universitats. Trobe que no ensenyen de manera pràctica -i dic “pràctica” en negreta subratllada i majúscula- i actualitzada a aplicar els coneixements de xarxes al periodisme. Està molt bé teoritzar sobre el periodisme i les xarxes socials, els seus efectes en el sector, però i què passa amb les apps que hi ha específiques per ajudar els community managers a gestionar comptes? Què hi ha d’explicar com és realment enfrontar-se al món laboral i digital? Trobe que és el de sempre, a les universitats els costa estar al mateix nivell d’avançament que el món laboral, no s’hi adapten; van endarrerides. Per la poquíssima experiència laboral que he adquirit des que acabí la carrera, així per com he vist que m’han ajudat les xarxes a donar-me a conéixer com a periodista, la meua conclusió és que les xarxes socials són importants i protagonistes en el periodisme que es fa hui en dia.

«Les universitats no ensenyen de manera pràctica i actualitzada a aplicar els coneixements de xarxes al periodisme; els costa estar al mateix nivell d’avançament que el món laboral, van endarrerides»

-Per tant, podríem dir que si treballes en l’àmbit dels mitjans de comunicació i no tens un compte de Twitter o d’Instagram, no eres ningú?

Mmm… [sospira] Podria semblar contradictori el que diré ara, i més després d’afirmar que les xarxes socials són crucials per als periodistes. No respondria ni amb un sí, ni amb un no rotund. Pots eixir de la facultat havent fet pràctiques en un mitjà o empresa de comunicació i just aconseguir ser contractat sense haver tingut un compte de Twitter o Instagram (o tenint-lo, però inactiu, que vindria a ser més o menys el mateix). Però clar, has aconseguit eixe lloc de feina en el món offline, tot i que això no significa que no hages de treballar en contacte amb estes ferramentes digitals, fent servir un compte de Twitter empresarial o d’un mitjà. Trobe que, allà on vages i treballes, has de buscar i oferir coherència. I per esta raó, al meu parer, qualsevol persona que, ara per ara, treballe en l’àmbit dels mitjans de comunicació, ha d’estar present en les xarxes socials, per allò que mencionàvem abans, que un altíssim percentatge de notícies són consumides per un clic que el lector/a ha fet des de Twitter o Facebook, o per un ‘swipe’ fet des d’una instastory d’Instagram.

Crec també que és la millor manera de mostrar el teu currículum: gestionar la teua marca personal, estar activa en xarxes, compartir articles de companyes, comentar els temes d’interés social i de l’actualitat, així com compartir el teu treball. Per tant, no tindre un compte de Twitter o d’Instagram no significa que “no sigues ningú”, sinó que es pot traduir en el fet que, tal volta, no aconseguiràs mostrar eixe algú que ja eres com a periodista. I en un sector amb tanta competència laboral, treballar una marca personal a través de les xarxes és un factor a tindre en compte. Qui no corre, vola.

-Hi ha professionals que menystenen el món cibernètic o els qui, per contra, l’empren com a única guia o com a mesura de totes les coses. És important trobar l’equilibri?

Saps eixa típica frase valenciana i de poble “Això és com tot!”? Doncs a les xarxes socials hi ha de tot: tot té una cara bona i una altra de roïna. De la mateixa manera que Twitter, com a paradigma de la immediatesa i com a termòmetre social, ens pot servir com a mostra extrapolable de com està l’opinió pública, tot i que, paral·lelament, tampoc ha de ser la font definitiva i sagrada de quin és l’estat d’opinió de la gent. És important trobar l’equilibri, sí. Amb internet, la viralitat i la facilitat de propagació de missatges, idees i causes socials que ens aporten les xarxes podem arribar al millor i al pitjor. L’ideari del feixisme pot arribar a més sectors socials, però també es poden engegar revolucions tan necessàries sota etiquetes com el feminista #MeToo o conscienciar de la mentida alimentària en què vivim amb moviments com el ‘realfooding’, que ha posat en evidència a més d’un supermercat o gran marca.

«Amb la viralitat i la facilitat de propagació de missatges que aporten les xarxes, podem arribar al millor i al pitjor»

-Què és el que més i el que menys t’agrada del món ‘influencer’?

Doncs precisament eixa arma de doble tall que és el verb “influenciar” (i que, al remat, també ho són les xarxes socials). Es pot influenciar per a bé, i per a mal. El que menys m’agrada del món influencer és que és un camp de creació d’inseguretats i mentides. Com que és un negoci més del món digital, moltes i molts influenciadors es convertixen en els rostres publicitaris de productes-miracle (sobretot estètics i dietètics). Fins i tot, els mateixos influencers no tenen eixa capacitat de filtrar els bons productes dels que no ho són. Però vaja, tampoc ha canviat massa el panorama. Abans ho feien Claudia Schiffer, George Clooney o Eva Longoria per a la televisió i ara ho fan els famosos i influenciadors a través dels seus comptes personals, sobretot d’Instagram. A més a més, amb esta xarxa social acostumem a mostrar una imatge narcisista i idíl·lica. Un perill, sobretot, per a les ments adolescents.

«El món influencer és un camp de creació d’inseguretats i mentides, on acostumem a mostrar una imatge narcisista i idíl·lica. Un perill, sobretot, per a les ments adolescents»

La vessant que sí que m’agrada del món influencer és que hi ha referents que trenquen este esquema de perfecció i al remat, es convertixen en una mena d’activistes que lluiten per equilibrar la balança i normalitzar les imperfeccions i la naturalitat. Pose d’exemple un cas estatal, un altre d’internacional i un altre valencià. En relació a esta imatge de perfecció, bellesa i felicitat que es reproduïx en les influenciadores hi ha casos com el de l’estatunidenca Kali Kushner (@myfacestory) qui, a través de la seua història, visibilitza el problema que patixen molts adolescents, joves i adults, sobretot dones, i l’enfoca des del positivisme: l’acne. Kushner mostra la seua pell sense filtres ni maquillatges, empodera a les seguidores a acceptar i superar este problema dermatològic i oferix una postura crítica respecte de productes o rutines que són dolentes per a la nostra pell. Com a cas dins de les fronteres del nostre estat és inevitable mencionar a Tania Llasera, actriu i presentadora hispano-britànica que, després de deixar de fumar i per la maternitat, va agafar uns quants quilets. En lloc d’amagar-se i desaparéixer de la faç de la terra, posà el crit al cel i es va reivindicar com a dona guapa, vàlida i empoderada, malgrat els seus quilos de més. Un altre exemple de transparència, sinceritat i empoderament el trobe en la influenciadora de Pedreguer, Miss Tagless, qui a més, forma part de la comunitat valentúber. Una de les primeres youtubers en valencià i trobe que la més seguida de la comunitat valencianoparlant a YouTube. Miss Tagless sempre m’ha fascinat perquè s’ha convertit en un molt bon referent adolescent i juvenil en valencià. Ha demostrat que pot entretindre i divertir de manera molt espontània i natural i, alhora, empoderar, crear consciència i ser crítica amb els cànons de bellesa. I en valencià!

«Hi ha influencers referents que trenquen l’esquema de perfecció i es convertixen en activistes que lluiten per equilibrar la balança i normalitzar les imperfeccions»

-Quins són els teus referents en valencià a la xarxa?

Com he dit abans, Miss Tagless, pels motius que he exposat. I com no, Eugeni Alemany. El suecà és referent perquè és un perfil molt actiu en xarxes socials. Sempre fa servir el valencià i no perd cap oportunitat per reivindicar l’ús social de la nostra llengua. Trobe que és un perfecte ambaixador de la cultura valenciana i ho fa amb una cosa que m’agrada molt, l’humor, la millor ferramenta per traure ferro a tot (conflictes polítics, lingüístics…) i també una molt bona eina per connectar amb la gent. Eugeni Alemany forma part d’eixe ‘star system’ (la xicoteta xarxa de celebritat valenciana i en valencià) que tant necessitem per fer que el valencià no desaparega. Ens calen més referents famosos, seguits i acceptats per un gran públic que practiquen l’activisme pel valencià, i això ho fa molt bé Alemany qui, repetisc, ho porta a la pràctica amb una “arma” poderosíssima com és el sentit de l’humor. Amb això arriba, fins i tot, a la comunitat castellanoparlant valenciana.

Uns quants grapats d’exemples de la bona tasca d’Eugeni és la campanya que va fer per incloure l’emoji de la paella o, el seu ‘alter ego’, Zuleima González, una intrèpida reportera llatinoamericana que sovint, es cola a la seua cronologia, en fi, o qualsevol vídeo amb to humorístic i viral que haja fet. Un últim referent trobe que és Nerea Sanfe, està present tant en la televisió d’À Punt, amb la seua secció sobre la xarxa en À Punt Directe, com en YouTube o en les altres xarxes socials. Hi ha una cosa d’ella que m’agrada molt i és la de promoure les samarretes made in València (Larouch Art, València Tropical), amb frases en valencià o amb dissenys d’il·lustradores valencianes com Tres Voltes Rebel. És un tret característic d’ella, la de promocionar el valencià, l’art i el tèxtil de la “terreta” a través de la moda i les samarretes en les seues aparicions públiques.

«Eugeni Alemany forma part d’eixe ‘star system’ (la xicoteta xarxa de celebritat valenciana) que tant necessitem per fer que el valencià no desaparega»

-Amb l’aparició de les noves formes de comunicació en xarxa, creus que la nostra llengua està en un bon moment de projecció social?

I tant! I coincidisc per complet amb la perspectiva positivista d’Eugeni Alemany. El torne a mencionar pel que deia: sense voler, s’ha convertit en una mena d’activista pel valencià en xarxa, i amb una “estratègia” poderosa com és fer riure, que l’ha fet connectar millor amb la gent. No parlem només de la projecció social de la llengua sinó de qualsevol tret cultural. Pose d’exemple també un desafiament viral que va posar en marxa Alemany, el ‘Paella Centrifugada Challange’ o aquell en què animava a fotografiar-se #NadantambMelons durant l’estiu. Al final, amb l’excusa de riure, promou la conversa social en valencià a les xarxes.

Recorde un article publicat en la Revista Tresdeu el juliol de 2016 en què es prenien els resultats d’una enquesta de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme. L’enquesta deixava mostrar que el valencià a les xarxes es mantenia gràcies als joves perquè “les xarxes socials són, en bona part, patrimoni de la població jove i la població jove és la que major domini té del valencià. És per això també que la presència i ús de la nostra llengua a les xarxes socials té uns índexs elevats”. Vora la meitat de la gent, segons l’enquesta, feia servir el valencià a les xarxes socials. Hem de vore internet com una oportunitat positiva d’equilibrar la balança lingüística.

«Hem de vore internet com una oportunitat positiva d’equilibrar la balança lingüística»

-Podríem dir que has tastat totes les finestres que oferixen els mitjans de comunicació. Podem comparar el YouTube com un format sorgit de la televisió, igual que el podcast de la ràdio?

Bé, encara em queda la tele… [riu] No tinc massa telegènia ni desimboltura en este mitjà, encara em queda moltíssim per aprendre, sobretot de pals periodístics com este. Des de la meua absoluta ignorància diria que YouTube té vocació de ser l’alternativa de la TV tradicional, però també la ferramenta complementària. Programes d’èxit de la televisió de pagament com La Resistencia tenen èxit i viralitat gràcies a les píndoles que publiquen a YouTube: cada entrevista que es publica del programa de Broncano arriba als primers llocs de tendències. I, sense anar més lluny, fa poc que es va llançar YouTube TV als EUA, una forma de vore en directe les emissions de les cadenes convencionals de TV americanes en obert. Supose que en este entorn digital en el qual vivim, que sorgisquen els alter egos digitals de la tele i la ràdio és inevitable, tot i que la forma en què s’emeten i distribuïxen no són pas per ones hertzianes, ni la TDT, ni la FM. Sí, podríem dir que YouTube, de la mateixa manera que el podcast de la ràdio, és un format sorgit de la TV tradicional. 

-Fer YouTube és fer periodisme?

Els mitjans de comunicació servixen per a informar, formar i entretindre. Allò que més ens aporta YouTube és entreteniment, tot i que també pot arribar a formar i informar. No hi ha una redacció a nòmina de YouTube, de fet eixa no és la filosofia de la plataforma, per tant no s’ha de confondre com un mitjà de comunicació en si. A més a més, seguint en este context de societat del coneixement compartit i connectat en xarxa, tothom pot ser creador/a: no hi ha barreres que limiten ningú a crear el seu canal. Qualsevol persona pot aportar contingut, siga quin siga el seu idioma, coneixements o el seu nivell d’estudis o d’edició de vídeo. Considere que s’ha convertit en una plataforma més que reflectix la capacitat creadora i consumidora de la societat en totes les seues vessants: salut, empresa, comunicació, entreteniment, tendències, fins i tot en la capacitat de crear notícies enganyoses, coneixement no verídic, rumorologies… Per tot això, fer YouTube tampoc és fer periodisme, perquè els gestors d’esta plataforma tampoc filtren la veracitat o no d’allò que es diu o publica.

Així, però, hi ha mitjans que obrin canals i hi bolquen el seu contingut, també hi ha projectes de periodisme nadius digitals que han estat presents, des dels seus inicis, en la plataforma de vídeos, com el cas de Sin Filtros, un projecte de periodisme d’investigació que compta amb una redacció professionalitzada i remunerada. En la comunitat valentúber també trobem exemples de joves que fan periodisme i difonen el seu treball a través d’este mitjà. Els dos exemples són els joveníssims i grans periodistes Rosella Espinós i Pablo Plaza, qui amb ‘No hi havia a València’, i a través del gènere de l’entrevista i el reportatge, fan periodisme de carrer i demanen opinió a la ciutadania sobre temes tabú, polèmics o crucials amb uns resultats en el producte (si se’m permet l’expressió) molt bons. El segon exemple és Emma Tomàs, una altra jove periodista i talentosa que ens oferix les entrevistes personals i més íntimes a personalitats valencianes i de la cultura en valencià. Tomàs controla molt bé este gènere, es documenta, sap portar molt bé el ritme i to de la conversa i té molt bona locució.

«Allò que més ens aporta YouTube és entreteniment, tot i que també pot arribar a formar i informar»

-Què aporta la comunitat valentúber al sistema comunicatiu valencià?

Òbviament suma i contribuïx a crear cultura. Fa que el nombre de creadors en valencià d’este entorn cresca en nombre i percentatge, la qual cosa és positiva. Déiem abans que les xarxes socials són una bona oportunitat per a la projecció social de la nostra llengua, un clar exemple és com de positiu és que els valentúbers creen contingut en YouTube. Esta plataforma és la segona xarxa social en número i trànsit mensual d’usuaris, després de Facebook, per tant que el valencià hi estiga present és molt beneficiós per millorar els indicadors de l’ús social de la nostra llengua. Són desenes de joves qui aporten contingut divers i en valencià: periodístic, musical, política, personal i vlogs, humorístic, docent…

«La comunitat valentúber suma i contribuïx a crear cultura i fa que el número de creadors en valencià cresca en nombre i percentatge»

Teresa Patapum, docent de primària i música en xarxa, de qui em fascina com cuida al detall els grafismes, els treballs manuals i les eines TIC per a l’aula, o la sèrie que ha fet de ‘Les Aventures de Jordiet’ on demostra que pot ser una conta-contes de categoria, una mena de mescla entre Llorenç Giménez i Jordi Cruz (Art Attack); també m’encisen canals com Frank Surimi, força conscient amb la lluita LGBTIQ+ i que presenta un nivell d’edició molt professional com a bon comunicador audiovisual que és. La comunitat valentúber és necessària per a, entre d’altres coses, equilibrar la balança enfront d’un entorn mediàtic farcit d’ofertes culturals castellanes i anglosaxones. Hi ha diversos perfils o àmbits temàtics que encara no s’han cobert en la comunitat Valentuber. A mi, per exemple, m’agrada molt vore tutorials de maquillatge a Youtube (un friquisme meu), i m’encantaria que hi haguera un/a valentúber que ens oferira este tipus de contingut. Trobe que esta diversificació en el contingut i el fet de trencar barreres temàtiques en la comunitat valentúber ajudaria, més encara, a normalitzar el valencià.

«L’equilibri entre la cultura valenciana i l’anglosaxona fa atractius els valentúbers»

-Com a periodista, què és el que més valores d’un valentúber?

Valore que oferisca un bon producte, amb una edició dinàmica i una bona qualitat de so i d’imatge, així com de disseny gràfic (grafismes, capçaleres i miniatures de vídeos ben treballades). Això és una cosa que se li dona molt bé, per exemple, a Frank Surimi, a Miss Tagless o a Teresa Patapum. Eixa part tècnica trobe que és bàsica. Però valore que oferisca diversitat de contingut, que tinga un punt d’innovador però que, sovint, també tinga calcs de tendències anglosaxones (tags i challenges que altres youtubers han fet en castellà o anglés). Eixe equilibri o convivència perfecta entre cultura valenciana i anglosaxona trobe que fa atractius els valentúbers, com a majoritàriament millennials que són. Més enllà de la temàtica o interessos pels quals es moga un valentúber i del tarannà amb el qual faça els vídeos, trobe que la clau està a ser bon/bona comunicadora, que connecte amb les usuàries. 

Top