De «pilotes» a «albóndigas»: Miquel Montoro se’n passa al castellà

El youtuber mallorquí abandona la llengua catalana arran el seu èxit a la resta de l’Estat

La secció ‘A la punta de la llengua’ relaciona l’impacte del valencià a les xarxes socials

Sergi Moyano (@sergimoyano_)

▶️ Ens vam enamorar d’ell. Té tretze anys i és mallorquí. S’ha convertit en tot un fenomen viral a la xarxa amb els seus vídeos que visibilitzen la vida al món rural. Miquel Montoro té 317.000 subscriptors al seu canal de YouTube i 751.000 seguidors al seu perfil d’Instagram. Als territoris del domini lingüístic català, sabérem d’ell per primera volta amb «ses taronges», però sobretot amb l’«Hòstia, pilotes!». Però ja fa uns quants mesos que ha transcendit a l’àmbit estatal i ara ja parla de «naranjas» i «albóndigas»

Miquel Montoro se n’ha passat al castellà, i alguns dels seus seguidors li ho han retret. «Puedes hablar en mallorquín también, que algo te entendemos y siempre podemos aprender alguna palabra nueva», li comentava un usuari extremeny fa uns dies. Tanmateix, el cas de Montoro no és alié: representa un dilema amb què es topen contínuament un bon grapat de youtubers i influenciadors que s’expressen en català.

Hui, analitzem el cas de Montoro amb el sociolingüista illenc Ivan Solivellas i amb el psicòleg valencià Ferran Suay 

 

«Miquel Montoro no seria Miquel Montoro sense la llengua catalana»

 

Per a Ivan Solivellas (Palma, 1992), graduat en Llengua i literatura catalanes per la Universitat de les Illes Balears (UIB), Miquel Montoro és «un personatge molt necessari». Solivellas és estudiant de doctorat i exerceix la docència a la Universitat Pompeu Fabra. A banda, és membre de l’executiva de Plataforma per la Llengua

«És important que hi haja persones com Miquel Montoro, que fan un ús espontani i natural de la llengua catalana». Solivellas veu necessari que hi haja personatges al món de YouTube, i a les xarxes socials en general, que s’expressen en català i que es facen virals: «Al cap i a la fi, una llengua ha de servir per a tot».

El sociolingüista mallorquí veu important reivindicar les diferents varietats dialectals del català, «sobretot la mallorquina ―assegura― perquè és un català diferent del que molts estan acostumats a sentir. En eixe sentit, Montoro representa a la perfecció la dicció i la fonètica de Mallorca», i afegeix: «Miquel Montoro ha contribuït a la normalització de la llengua».

Per tot això, Solivellas sospesa que el youtuber mallorquí «no s’haguera pogut expressar amb aquesta autenticitat i naturalitat sense el català. D’igual manera, seria inversemblant que un youtuber alemany es passara a l’anglés». «Miquel Montoro no seria Miquel Montoro sense la llengua catalana», proclama.

 

La Resistencia: un punt d’inflexió

L’aparició de Montoro a La Resistencia, el programa de Movistar+ presentat per David Broncano, va ser un èxit total d’audiència. Una entrevista amb vora set milions de visualitzacions a YouTube. «Sense dubte, fou un impuls molt positiu per a donar-lo a conéixer, a ell i també a la seua tasca», sosté Solivellas.

És a partir d’aquella fita televisiva, quan va començar el procés de substitució lingüística. Va començar canviant al castellà a les xarxes i, finalment, als seus vídeos. «Passa el de sempre. Quan ell ha començat a tindre fama, ha començat a produir els seus continguts en castellà, perquè hi ha l’excusa que “arribarà a més gent”».

 

«Miquel Montoro no continua fent vídeos en català pels prejudicis lingüístics»

 

«El que està actuant en aquest cas no és una realitat, sinó un prejudici». Ferran Suay (València, 1959) és Doctor en Psicologia per la Universitat de València i professor de Psicobiologia. És el president d’ELEN (European Language Equality Network) i membre de la Junta Directiva d’Acció Cultural del País Valencià. Juntament amb Gemma Sanginés, és autor del llibre Sortir de l’armari lingüístic (Angle Editorial, 2010).

La línia d’investigació de Suay s’ha centrat en les respostes dels éssers humans a expressar-se en una llengua minoritzada. Des d’aquest prisma, explica: «Normalment, els prejudicis estan molt ben fonamentats, no apareixen del no-res. No és que els altres els tinguen, és que nosaltres els interioritzem i actuem en funció d’eixos prejudicis». «No és el prejudici dels castellans, el que està evitant que Miquel Montoro continue fent vídeos en català; és el prejudici assumit per la família del jove, malguiada per una ambició legítima, que si continua fent-ho en català, no tindrà el creixement que pot tindre fent-ho en castellà», fixa Suay

I és que, segons explica el psicòleg valencià, una gran proporció del desús de la llengua recau sobre els mateixos parlants: «Ens parem quan tenim el semàfor en verd, la qual cosa no vol dir que no ens posen semàfors rojos. Ho fem simplement per prevenció. El parlant ha interioritzat certes actituds perquè fa una anàlisi generalment correcta de l’entorn. La contrapartida està molt clara: L’entorn et mostra que parlant en valencià pots tindre problemes i, en canvi, parlant en castellà mai no te’n trobes».

«Sempre se’ns ha dit que amb la llengua catalana no anem enlloc», apunta Solivellas, per a afegir després: «És quelcom fals i ho hem de capgirar». Des del punt de vista de la conducta individual, el doctor Suay destaca que «hi ha un component pragmàtic i lògic que no es pot desatendre». No obstant això, també admet els factors polítics que envolten la nostra llengua: «Està connotada negativament i presentada sota un clima d’hostilitat, en què es considera que parlar en català és conflictiu o una opció ideològica o política. Una animadversió vers el català sovint estimulada pels poders públics», sosté Suay.

«Aquest nin ―prossegueix Solivellas― s’ha fet famós arreu de la península Ibèrica expressant-se en català. L’èxit, el tindrà independentment de la llengua que faça servir. O, millor dit, l’èxit serà major si empra la seua llengua materna, perquè mantindrà la seua essència i naturalitat». «És una llàstima, perquè ell haguera pogut estar un bon exemple per a dir “no no, jo em mantindré ferm amb la meua llengua”», comenta Solivellas.

Per la seua banda, el mallorquí coincideix amb la tesi de Suay: «No hem de posar tot el pes sobre ell o la família, però tampoc hem de justificar-ho. La culpa principal és de tota aquesta perspectiva que va sempre en contra de la nostra llengua». Per últim, el psicòleg llança una pregunta no gens esperançadora i que inspira, si més no, que fem un pensament: «Quanta gent té unes conviccions d’ús lingüístic tan profundes que li donen força per a superar tots els entrebancs que ens posen? Una minoria!».

 

Top